Quan la ràbia és qui guia els meus passos
i la incertesa desfà caminars
l’esperança sembla enderrocar-se darrere
dels dies de lluita i asfalt.

Quan el gris és l’únic color que dibuixa
i omple futurs immediats és el pànic,
l’olor a dolor el que et sembla sentir,
el que et sembla palpar.

No, no pot ser,
quan de temps haurem d’esperar més.
No, no pots més
i saps que tot depèn de tu mateix.

Quan la pluja transforma els paisatges
i la foscor engoleix els teus mars
les mirades semblen no trobar-se
perdudes als límits on hem arribat.

I quan corres i crides al vent
i les llàgrimes omplen de fred els estels és la ràbia,
l’odi i la tristesa les que et fan sentir tantes voltes rebel…

No, no pot ser…